Aquestes Estampes rurals van ser escrites per Ramon Casares i Aixalà, mestre, nascut a Vimbodí (Conca de Barberà) a finals del segle XIX al si d’una família pagesa. De petit havia conegut els plecs de la vida rural, entre l’austeritat i l’esforç, fins que va començar els estudis de magisteri. La seva vocació va ser la de mestre, però alhora va ser enamorat de la seva terra. Aquestes pàgines són un testimoni de la seva aguda sensibilitat que li va permetre combinar la formació pedagògica amb els sentiments més universals.

Las falenes esperen, invisibles en la fosca, que s’encengui un llum. Si un pren la fresca una nit d’estiu, veurà les seves ales malaltisses entorn del focus resplendent. Veurà com es queden immòbils, arraulides davall la llum que els atreu, mentre el dragó s’acosta amb la mort segura. Quin infant no s’ha preguntat, en contemplar-les, per què no fugen, qui no ha començat a entendre el parany de la claror?

És en les nits fosques i silencioses quan t’adones que el temps no esborra res. Mai. Perquè les històries s’escriuen entre sorolls i silencis. I sempre hi ha algú que les escolta. Algú que les guarda en el seu cor. Tal vegada en la seva memòria. Algú que, un dia, entre murmuris, les ressuscita...

Ja fa més de quatre anys, el Centre de Lectura de Reus es va proposar instituir un taller d’escriptura. El projecte naixia com una simple prova, gairebé un sondeig d’opinió, sense expectatives clares ni de fracàs ni d’èxit. Què podia resultar d’un grup tan heterogeni de persones —advocats, dissenyadors gràfics, professionals de l’ensenyament, gestors, infermers, bibliotecaris, jubilats alguns i d’altres gairebé recentment iniciats en el món laboral, alguns amb néts, d’altres encara sense fills—, guiat (la hipèrbole fa que em posi vermell) per un apassionat de la literatura hispanoamericana? És per això que tot començava sin esperanza, con convencimiento, perquè aquest era precisament l’avantatge, una varietat que implicava l’absència de regles i de prejudicis i cap exigència ni d’ensinistrament —aquest odiós substantiu vinculat amb massa freqüència a la pràctica docent— ni de continuïtat.

Converses, imaginacions, amistats efímeres o duradores, invencions inútils i de qualsevol manera o indispensables, amors de pas o d’altres allargassats, projectes i promeses que es dissipen només deixar la barra o que mai s’obliden, converses infinites… Per a tot això, i per a més —Els punts suspensius vaticinen el que és il·limitat—, hi ha ocasió als bars. I també, és clar, hi cap la literatura, també les ficcions, com les que s’apleguen en aquest llibre i que aquesta pàgina, amable i atent lector, a continuar llegint convida.