En els contes de Vilaencanteri trobareu una bruixeta molt eixerida, una sirena cantaire, un nen amb una màgia especial, una campana que no para quieta, el Guillem i un joc interactiu, una nena que no sap riure, una marieta groga, un Nen de les Oques ben entremaliat, un caçador de núvols i molts altres personatges que s’han aliat per fer-vos passar divertides i originals estones.

Contes del Camp Vell és un grapat d’històries curtes en què realitat i ficció resulten inseparables. Set contes que ens situen en un balcó des d’on podem mirar el passat comú. Un temps i un tarannà mereixedors de ser presents i ben vius en la nostra memòria col·lectiva. L’excusa és el futbol, molt més seriós que hom pensa.

Aquestes Estampes rurals van ser escrites per Ramon Casares i Aixalà, mestre, nascut a Vimbodí (Conca de Barberà) a finals del segle XIX al si d’una família pagesa. De petit havia conegut els plecs de la vida rural, entre l’austeritat i l’esforç, fins que va començar els estudis de magisteri. La seva vocació va ser la de mestre, però alhora va ser enamorat de la seva terra. Aquestes pàgines són un testimoni de la seva aguda sensibilitat que li va permetre combinar la formació pedagògica amb els sentiments més universals.

Las falenes esperen, invisibles en la fosca, que s’encengui un llum. Si un pren la fresca una nit d’estiu, veurà les seves ales malaltisses entorn del focus resplendent. Veurà com es queden immòbils, arraulides davall la llum que els atreu, mentre el dragó s’acosta amb la mort segura. Quin infant no s’ha preguntat, en contemplar-les, per què no fugen, qui no ha començat a entendre el parany de la claror?

És en les nits fosques i silencioses quan t’adones que el temps no esborra res. Mai. Perquè les històries s’escriuen entre sorolls i silencis. I sempre hi ha algú que les escolta. Algú que les guarda en el seu cor. Tal vegada en la seva memòria. Algú que, un dia, entre murmuris, les ressuscita...