Quan la vida és lluny dels poetes, cap llum assenyala el camí, cap far alerta del perill; la humanitat s’endinsa en una nit fosca i se’ns fa impossible reconèixer el mal. Però els poetes tornen i l’art, la creació, recupera el sentit més profund, és qualque cosa més que una mercaderia en un aparador, o una excusa perquè la política manifesti el seu poder i la societat llueixi entretinguda. Els nostres poetes tornen per ser degenerats, llibertins i febles, i la seva veu ens manté desperts, i tornem a estimar. (Intrús) Un capvespre de juny de l’any 1935, en un poble del litoral mallorquí, en una terrassa vora mar de la mansió propietat de la família Bachmayer, Hans i Franz, oficials de l’exèrcit enviats pel mariscal Göring, arriben amb la missió de convèncer Anna, viuda de l’aviador Von Strauss, perquè ella i els seus fills tornin a Berlín i participin en els actes d’homenatge als herois alemanys de la Primera Guerra Mundial. La vida lluny dels poetes reconeix, entre d’altres que serien molt feixucs d’enumerar, aquestes influències directes: els estius passats a la Cala de Sant Vicenç de Mallorca, el quadre de Munch La dansa de la vida, i la novel·la La invención de Morel d’Adolfo Bioy Casares. Dels primers són els personatges i el germen de la faula, del segon la visualització de l’espai, i del tercer el tema de l’obra: representació i consciència de la realitat.